Els
nombres naturals (1, 2, 3, …) van sorgir de la necessitat de comptar, i la seua
representació va evolucionar i va adaptar-se a cada moment cultural i històric.
Els homes prehistòrics ja usaven algunes tècniques per a comptar: comparaven
amb els dits de les mans, feien mosses en un tros de fusta o argila, enfilaven
grans en una corda, etc.
Els símbols
usats per a representar els recomptes, a més de les normes d’ús, formen un sistema
de numeració.
Per
exemple, els antics egipcis usaven els símbols següents:
La
norma per a escriure un nombre era senzilla: s’anaven afegint (sumand) els
símbols necessaris fins a completar la quantitat desitjada. Aquests símbols,
juntament amb la norma anterior, formen el sistema de numeració egipci. Els
sistemes de numeració, com l’egipci, en el qual es van afegint símbols i sumant
la quantitat representada, s’anomenen sistemes additius.
Els
romans usaven les lletres següents com a símbols:
I
aquestes eren les normes:
- Les
lletres i, x, c i m es poden repetir fins a tres vegades seguides.
- Les
lletres i, x, o c a l’esquerra d’una altra de major valor, resten a aquesta el
seu valor.
- El
valor d’un conjunt de lletres queda multiplicat per 1 000 en col·locar-hi
damunt una barra.
El
sistema de numeració que usem actualment és el decimal. Consta de deu símbols o
xifres:
Per
a llegir i escriure nombres, s’establixen aquestes normes:
- Es definixen ordres d’unitats: unitats, desenes, centenes…
- Deu unitats d’un ordre fan una unitat de l’ordre immediat superior.
- Cada xifra pot ocupar qualsevol d’aquests ordres.
- El
valor d’una xifra depén del lloc que ocupe. Per això, aquest sistema és de
tipus posicional.